Alcoberro.info Filosofia i pensament

Constata John Stuart Mill, en alguna banda del seu estudi sobre Bentham: …és quimèric suposar que qui tingui poder absolut sobre els cossos dels homes, no vulgui apropiar-se també de les seves ànimes, no busqui controlar (potser no mitjançant càstigs legals, però si a través de pressions socials) les opinions i sentiments que s’apartin de la seva norma i no intentin configurar l’educació dels joves segons els seu model, eliminant tots els llibres, totes les escoles i tots les associacions d’individus que decideixin actuar sobre la societat amb intenció de mantenir viu l’esperit de discrepància.  

I tot seguit pregunta: ¿és adient a la condició de l’home (…) estar en totes les edats i en totes les nacions sota la dictadura de l’Opinió Pública? Vet aquí una constatació i una pregunta que convé plantejar –inevitable- sempre que comença un nou cicle polític. I fins tot si no comença: el totalitarisme de l'opinió i la  tendència expansiva del poder es configuren com a malalties de la democràcia cada cop més greus.

[@more@]

Tweet

En un dia històric les patates braves  i els cargols a la llauna (PSC-PSOE i ERC per si algú ho dubtava) han fet un comprimís històric per deixar fora del mercat la vichyssoise. Els que més aviat patim intolerància a la lactosa estem de festa gran. Benvolgut Montilla: vostè i jo no som ni serem mai de la mateixa corda. I això no té remei. Però sabem què vol dir aixecar-se a les cinc del matí i treballar com negres. I això uneix molt. En els propers mesos a vostè li tocarà sentir molta estupidesa francament racista. I a mi i als meus amics ens diran el nom del porc. Però no ens ve d’aquí. Vostè i jo sabem que Catalunya necessita una energia que a Sarrià o a Sant Gervasi ja fa anys que van perdre i aquesta determinació de victòria l’hem anat a buscar a Amposta, a Valls o als barris més durs de Badalona i de Cornellà. Ens la bufa el passat i apostem pel futur. No ens sobra ningú, però tampoc no ens falta. Com anècdota i per si li serveix d’alguna cosa li puc assegurar que no produeix cap emoció especial tenir un avantpassat per part de mare mort al combat de Palafrugell el 20 de juliol de 1638 -i uns quants més que es van deixar la pell a tires en carlinades i batusses diverses des d’aquell temps fins fa quatre dies. El que emociona és pensar que d’ara endavant Catalunya té una opció real per ser un país millor. La realitat ha entrat per la porta del Parlament i jo que me n’alegro. Per la resta, parli com li roti; però parli clar i català. Ànim, President!

[@more@]

Tweet

Estava esperant a veure com es valorava als blocs d’economia la petja que ha deixat el difunt Milton Friedman (31 de juliol de 1912 – 16 de novembre de 2006)) i, de debò, m’esperava més en molts aspectes. No se li ha reconegut la importància central del seu Llibertat de triar (el llibre que ha fet més pel canvi de paradigma en economia als darers vint anys del segle passat). Potser perquè fou un llibre "popular" i clar en una disciplina que gaudeix amb matematismes força insignificants. Ni tampoc se li han tingut presents errades garrafals a l'hora de plantejar les conseqüències de les polítítiques monetàries en mercats emergents. És curiós, per exemple, com s’ha passat per alt que fou precisament ell (oh, contradiccions del liberalisme!) qui va proposar al 1941-1943 quan  treballava al Departament del Tresor -nom prou romàntic!- la retenció a compte de l’impost sobre la renda que avui a tothom li sembla la cosa més normal del món però que quan ell la va imposar fou considerada una cosa del tot intervencionista i antiliberal.

Per cert, també em sorprèn –i de fa anys– com els economistes nostrats continuen passant per alt els treballs de David Card i Alan Krueger que ja en 1995 van demostrar, sense cap mena de dubte que el creixement de l’ocupació era molt més gran en aquells Estats dels USA en què pujaven els salaris mínims, que no pas en aquells que –valgui la redundància– els mantenien sota mínims. Amb el seu treball es falsava un dogma neoliberal absolut i, per cert, es tornava a la vella intuïció d’ Adam Smith que ja havia estat (i molt!) partidari del salari mínim com a mesura incentivadora de l’economia i també encara que s’oblidi, com a simple dret humà. Card i Krueger són explicats avui a les facultats d’economia catalanes? Ho dubto. Altrament no s’explica tanta burrada a La Vanguardia sobre els salaris mínims en un món globalment competitiu (ehem!). En tot cas, afegeixo referència fidel a l’imperatiu cristià d’ensenyar a qui no sap. I per cert, Card ha fet un estudi sobre l’economia americana i la immigració que no té res dolent. Busqueu-lo a Internet. 

http://www.amazon.com/Myth-Measurement-David-Card/dp/0691048231

[@more@]

Tweet

Dimarts al FAD hi va haver l’homenatge al president de l’Ateneu, Oriol Bohigas. Seria llarg d’explicar l’acte i no val la pena fer-ho, perquè és la mateixa gent que es reuneix als mateixos llocs des de fa infinits anys. Penya d’arquitectes, estetes i gent que simplement no necessita ser de dretes perquè ho troba vulgaríssim. Gent sobretot xarmant, il·lustrada i que s’ha dutxat tota la vida. De l’acte només tres frases, o potser dues. Una de l’homenatjat sobre el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya: … es pot dir que en Maragall és el primer President de la Generalitat de Catalunya que no ha estat a la presó, ni ha estat assassinat o ha patit exili.  Tothom va captar la intenció, és clar. I una altra del fill de l’homenatjat sobre el seu pare: Com a bon noucentista t’agraden més les institucions que els seus membres. Exacte i fins i tot un punt jesuític. Per molts anys que puguem riure.

[@more@]

http://www.mbmarquitectes.cat/

Tweet

Un dels pitjors errors de càlcul que alguna gent ha fet en política surten de la creença en què es pot estar “contra” el Poder, així en abstracte. Fins i tot els qui estan contra el poder ho estan “pel” Poder. Potser hi estan a contrapèl. Però Leviathan fa la pinta de ser un monstre fascinant. Si no ho fos, no entenc perquè ploraria tant l’Arturu Más.

[@more@]

Tweet

Càpsules

Les càpsules no són elements essencials per a la vida dels procariotes; però tenen valor per a la supervivència. Els pneumococs -bacteris patògens causants de la pneumonia- són capsulats i això dificulta que puguin ser fagocitats pels macròfags i, per tant, impedeix la seva destrucció. Quan el meu amic M., convergent de tota la vida, em va dir que es compraria una càpsula per ser feliç em vaig témer el pitjor. No para d’entrar a la web dels cartoixos que són una orde religiosa capsulada, i això no pot ser gaire normal, oi doctor?   

Lactosa 

La lactosa és el sucre produït per la llet i una part important del nodriment infantil. Que la poguéssim usar depèn d’un enzim -la lactasa- que la digereix i en separa els components. Els humans es diferencien en dos grups: els qui un cop desmamats continuen produint lactasa -i per tant poden veure llet quan són adults- i els qui no en produeixen i, per tant, no en poden veure. La intolerància a la lactosa produeix tota mena de problemes, de flatulències a disenteria. I aquest cop no parlo de política.

[@more@]

Tweet

Situació fou un dels mots més emprats en la filosofia del segle XX. Segons la clàssica definició de Heidegger  a Introducció a la Fenomenologia de la Religió (curs de 1920-1921) una situació constitueix la unitat d’una pluralitat… i alhora una unitat que queda sense definir.

En una situació el “sentit” de les coses encara no s’ha consolidat però apunta, per via d’exemple, com una força a punt d’esclatar. Especialment en la situació absurda apareix inesperadament una lògica interna que només espera algú que l’anticipi i la converteixi en concepte.  

Això ve a compte perquè uns alumnes m’expliquen, divertits, una situació un punt grotesca: la que es va produir dijous passat en la visita a Girona del president de la França, Pel que em diuen el Sr. Chirac, es va dedicar d'una manera pertinaç i continuada a saludar efusivament amb grans braçades les finestres tancades i els terrats buits dels edificis del Barri Vell que va recórrer a peu per facilitar que els fotògrafs poguessin retratar-lo en tenue d’homme d’État, mentre en Zapatero se’l mirava sorprès sense entendre què caram fer.  

La situació d’algú que saluda a qui no hi és i en el lloc on no està diria que té alguna cosa de ridícul però alhora també de brutalment simbòlic. Potser en aquest gest buit de Chirac es mostra prou clarament l’estranya situació de la política a Europa ara mateix.

[@more@]

Tweet

Divendres al Postgrau de Comunicació Cultural de la UdG hauria de parlar sobre Jerry Zaltman, professor de Harvard i creador de la teoria del marketing metafòric. És un clàssic total, referència imprescindible en la psicologia aplicada a la publicitat; i en els temps que corren saber què proposa i com treballa aquest bon senyor sembla quasi de pura higiene i material d’autodefensa mental. Al cap i a la fi tots els anuncis de cotxes que passen a les televisions estan basats en les seves intuïcions sobre la relació entre consum i desig inconscient -i se suposa que analitzar els implícits morals de la comunicació publicitària hauria d’interessar algú a part dels tastaolletes de sempre. 

Creia jo que les seves tesis que relacionen el marketing i Magritte, a major glòria de la manipulació dels consumidors eren de domini públic, però sembla que hauré de referir-me a un desconegut en altres àmbits aliens al marketing. Sant Google afirma que en catalana llengua - Vergonya! Analfabetisme, Misèria Mental!!! – a tota la xarxa no hi ha cap referència a aquest bon senyor (escrit així: Jerry Zaltman). I quan mires Gerald Zaltman resulta que només surt cinc cops en català quasi de casualitat.

No serà perquè no estigui traduït el seu llibre bàsic. Cómo piensan los consumidores; lo que nuestros clientes no pueden decirnos y nuestros competidores no saben va sortir l’any 2004 (Urano), però o els gremi dels psicòlegs no ho sap o no els interessa que els altres ho sabéssim. Serà cosa de la portada hoooorrrible del llibre. Total, que per si algú vol treballar Zaltman pel seu compte us deixo una mica de webografia. I com que ensenyar a qui no sap és obra de misericòrdia, continuo escrivint aquest post; per comptes de fer el que tocaria que és tancar la barraca. Patriota que és un, que caram. Anem-hi, vinga!  

Sosté la teoria de Zaltman que mentre l’estudi de mercats es basa en com els consumidors recorden les marques, en realitat els humans pensen, reaccionen i s’emocionen a partir de les imatges visuals i, per tant del que es tracta en publicitat és de mobilitzar la part inconscient del psiquisme. El marketing metafòric es resumeix en una frase de Magritte: Tot el que veiem amaga una cosa que desitgem veure. En la seva hipòtesi, es tracta de preguntar-nos no quin producte o fins i tot quina marca volem comprar, sinó a quina imatge associem el nostre consum i a partir d’aquí associar marca i imatge, reforçant una connexió inconscient prèvia i sobretot vinculant la marca a algun desig infantil i a la necessitat d'amor i protecció. Les marques ens han d'estimar i, a canvi, nosaltres senzillament les comprem. Zaltman ha fet nombrosos estudis empírics, potser curiosos però de referència inevitable. Així, les dones detesten posar-se pantys (són molt incòmodes i fan calor), però en porten perquè ho associen a la imatge de “estar prima”. I en un treball sobre Nestlé, va resultar que els consumidors no ho vinculaven a la imatge de “menjar ràpid” sinó a la infància Un dels seus èxits ha estat multiplicar el consum de  margarina associant-la a la imatge de la mare que prepara el berenar en la seguretat de la llar, mentre en l’anunci la nena de la casa truca per telèfon des de casa al pare que treballa en una plataforma petrolera al mig de l’oceà!. Un altre èxit consistí a vendre sistemes de seguretat sofisticats associant-los a un gos, etc. Per a Zaltman -com per a qualsevol expert en marketing- el gran problema és que ara com a ara als països desenvolupats, la gent ja no “necessita” res de manera imperiosa i, per tant, qualsevol dia podrien decidir purament i simple deixar de comprar. Així que es tracta de vendre desig i reconeixement (i encarnar-lo en Coca-Cola o en el que us sembli.)

Seguint la seva tesi, si compres una margarina o unes sabates per comptes d’unes altres que resulten pràcticament idèntiques (i fins i tot més barates) és, senzillament, perquè no compres ni margarina, ni calçat, sinó desig. I el benestar que les compres et provoquen no és material, sinó emocional. Tots els nostres temors, les vergonyes o els desigs inconfessats són  susceptibles d’esdevenir anuncis. Fins i tot el desig de No-Logo és un logo (com saben tots els que porten roba de marca Diesel) I si hem de parlar sobre una ètica de la comunicació cultural, hem de parlar del desig.      

Sobre Jerry Zaltman 

http://www.olsonzaltman.com

http://www.researchmatters.harvard.edu/people.php?people_id=251

http://www.fastcompany.com/online/14/zaltman.html

[@more@]

Tweet

M’arriba un e-mail amb tot de noves denominacions d’ONG’s –en anglès NGO– amb una llista molt potent de les més significades BINGO (Big International Organisation), CONGO (Comercial NGO), GRINGO (Government-Run ONG, organització teledirigida pels governs) i MONGO (My Own ONG, és a dir de lluïment personal). No la reproduiré perquè no tinc clar l’origen del missatge; però una cosa és obvia. Si els neocons van de baixa, la ingenuïtat bonista tampoc no passa una bona època a Catalunya. Aquest Nadal (per Nadal tothom és bo), la lluita per la pasta solidària serà interessant de veure. Està entrant en crisi el bonisme solidari?   Potser senzillament hi ha massa ONG's i ara comença una tria darwinista de les solidaritats?

[@more@]

Tweet

Des de fa un any i mig el programa neocon en filosofia política va de mal en pitjor: no tan sols el món no rutlla com ells imaginaren, sinó que ho fa estrictament al revés. La derrota republicana a les eleccions americanes (tan plorada pels opinadors de CiU) és també una conseqüència de la prèvia fallida cultural del moviment comunitarista (que, per cert aquí va ser auspiciat pel pujolisme sense cap mena de vergonya.)

Però en aquest cas la derrota conceptual i política no hauria d’omplir de satisfacció el veteroprogressisme, per molt que ara fins i tot Fukuyama es desmarqui dels seus antics amics. Tendeixo a creure que hi ha massa pressa a enterrar aquest moviment sense haver fet l’esforç de comprendre’l i reduïnt-lo a caricatura més o menys conspirativa.  

És un error suposar que amb la crisi política dels neoconservadors ens podrem estalviar de respondre la pregunta que plantegen. A l’Emboscadura, l’avi Jünger va obrir una qüestió fonamental: Com es capté l’ésser humà en la catàstrofe i a l’interior d’ella? i rumiar aquest tema és essencial també des d'un punt de vista ambiental i d'esqueres. Que la seva resposta no em sembli correcta, no vol dir, però, que la pregunta pugui deixar d’inquietar. El diagnòstic jüngerià va ser que: dues grans menes de pors dominen els humans quan culmina el nihilisme. D’una banda el pànic davant el buit interior que els obliga a respondre desenvolupant el poder, amb la dominació de l’espai i la velocitat creixent. De l’altra hi ha una força que actua de fora a dins, com un atac del món poderós, alhora demoníac i automatitzat. Que la resposta a la crisi no consisteixi a inventar nous mites, com pretenia Jünger, i menys encara mites patriòtics, no significa que la pregunta per la crisi del sentit (i per l’intent de silenciar el buit humà amb soroll tecnològic)  hagi deixat de ser important.

[@more@]

Tweet